En Que viene el lobo! els noms sonen com les idees, alt i clar. Se sent el de la Marta, la responsable de fer realitat el seu somni: muntar un cafè-restaurant on grans i xicotets puguen compartir bromes, somriures i experiències i on la literatura, la música i les arts plàstiques tinguen un paper essencial. El de Gema, l’encarregada d’omplir d’històries dels tres espais en què es divideix aquest local. Amb els llibres que poblen les seues prestatgeries i amb els contes que relata als nens mentre els pares finalitzen el seu sopar.
També el de Victor, el creador de les galettes i crêpes artesanals que aquest restaurant serveix els migdies i nits de la setmana excepte els diumenges i del menjar que els xiquets devoren a l’escola d’estiu. I el de Soraya, Núria, Miriam i Pepa, les culpables de que els jocs i manualitats no cessen en la rebotiga d’aquest cafè situat a deu minuts dels jardins del riu Túria i del centre comercial Nuevo Centro.
Però ací no queda la cosa. Entre repic de gots, rialles de xiquets i música de fons, comenten que no seran els únics noms propis que se senten en aquest cafè. Perquè, Que viene el lobo!, acaba d’iniciar el seu camí i té propostes i protagonistes per a estona. Els avis, les seues vivències i les seues ganes de compartir-les amb els més menuts en forma de tallers i contacontes són una. Els concerts, els espectacles de màgia i les activitats per a tota la família, altres.
I encara que pugue resultar estrany que en una societat propensa a les etiquetes neixi un espai com aquest, obert a totes les edats, tendències i iniciatives, Marta i Gemma ens recorden que no ho és tant. Elles, com els seus altres dos germans i com altres tantes persones de la seua generació, van créixer amb els avis com a referent i amb la cultura com a aspiració i no volen que aquest esperit es perda en el seu cafè.
Un lugar de donde no hay que huir. Pero de donde sus empleados huyen constantemente
Y no porque ni les guste su trabajo, sino porque son tratados como esclavos. Se les pide dedicación, horario sin limite pero no se les paga lo que les corresponde. Además de tratarles indignamente.