Són les 11.09. S’apaguen els llums de l’Auditori i entra el col·leccionista, abillat amb una gran bata roja i les seues grans butxaques. La remor generalitzada de fa uns instants ara és silenci. No és un col·leccionista qualsevol. Aquest col·lecciona paisatges, sí, com llegiu, paisatges. I com es fa això? Amb una màquina de gravar sons. I de sobte sona el mar. Ara vol gravar la pluja i una veu en off demana al públic que colpege el palmell de la mà amb dos dits per simular la pluja. I plou a l’interior de l’Auditori. Com diu la mateixa veu en off, col·leccionar paisatges és tan senzill com “mirar el paisatge amb les orelles”.

Sona la música i cinc personatges entren a l’Auditori. Porten una llum al cap perquè tot està a les fosques: és el so de la nit. No és possible el silenci absolut amb un Auditori ple de xavals, però sorprèn l’atenció que presten al que succeeix a l’escenari. Aquest concert no només és música, també dansa, malabars i projeccions audiovisuals. Un deu per a la posada en escena.

La malaptesa del col·leccionista sobre l’escenari arraca les primeres rialles. I quan gira una mena de bola del món sobre el seu dit arriben els aplaudiments. Aquest públic és exigent, però agraït. El violí, el piano, el violoncel, la flauta travessera… es barregen i dibuixen paisatges: l’enrenou d’un matí qualsevol, amb sorolls quotidians com els d’una aixada i un martell que es converteixen en música. I apareix un acordió i ens transporta amb la seua música a una festa.

Però després bufa el vent i es desencadena una tempesta que descarrega una bona tromba d’aigua (la mateixa que sonava al principi i que el públic recrea amb els seus dos dits colpejant el palmell de la seua altra mà). Però com sempre, després de la tempesta, arriba la calma.

Mentre tots aquests paisatges es dibuixaven a l’escenari, el col·leccionista fa malabars amb tres barrets: un roig, un altre marró i un altre gris, el més aplaudit de l’espectacle. I també pinta un llenç darrere del qual es projecten ombres o simula a un funàmbul sobre una corda fluixa. Ja vos ho hem dit, aquest espectacle és molt més que música. Tot un concertàs.

Teresa, una de les professores que acompanya als 200 alumnes de 3er, 4t, 5é i 6é de Primària del col·legi Palmerar de Benicàssim, destaca la importància d’aquest tipus d’activitats didàctiques. “Aporten entusiasme i motivació a més del coneixement sobre la música”, subratlla. Eva, la professora de música, és la que ha organitzat la participació.

Santiago, professor de música del Col·legi Rural Agrupat Trescaire-amb aularis a Benlloch, la Pobla, Vilanova d’Alcolea i la Torre d’en Domènech- acompanya a 90 estudiants de 3er, 4t, 5é i 6é de Primària, també aplaudeix aquest tipus d’iniciatives didàctiques. “Per nosaltres és una oportunitat boníssima de conèixer un espai com l’Auditori, que en el món rural no existeix. I, és clar, d’acostar-se a la música des d’una perspectiva diferent”.

Quaranta minuts després, El col·leccionista de paisatges s’acomiada. Res d’aglomeracions en eixir tot i la quantitat de públic. Tots en ordre. Toca fer files i pujar a l’autobús per tornar a l’escola. Fins a la pròxima.