Somos Desmadradas és un espai pensat per a l’atenció de les mares i Vanesa Martínez, psicòloga en l’Institut de Teràpia Gestalt de Castelló, la seua impulsora. Parlem amb ella per a analitzar i reflexionar sobre esta nova situació que ha provocat la crisi sanitària i el confinament: conciliació personal i laboral, salut mental i física, etc. En definitiva, sobre com estan assumint les mares la càrrega de treball emocional i domèstic.

> Quin tipus de pràctiques estàs realitzant per a tractar als teus pacients? 
Les teràpies les faig sempre presencials, però quan va començar tota aquesta situació em vaig espantar una mica perquè no havia fet mai una teràpia online. Va ser una sorpresa adonar-me que a la gent els continuava abellint seguir amb el procés de manera online. Per a les mares, en concret, la veritat és que ha sigut bastant còmode perquè, al no poder desplaçar-se, poder-les atendre online ha sigut un alleujament per a elles.

> Què podem aprendre d’aquesta situació de confinament?
Bé, fixa’t, jo crec que ens ha servit una mica per a parar i per a mirar-nos a nosaltres i al nostre voltant. Amb aquesta situació es pot aprofitar una mica per a veure en quin moment estàs. Adonar-te que tens una mica més de temps per a mirar-te, per a veure com et trobes, per a saber que tens al costat i per a veure com estàs a casa. Sobretot, les mares que van amb el pilot automàtic posat i tenen molt poquet temps per a parar. A mi, personalment, m’ha servit per a parar i veure en quin moment estic de la meua vida.

“Amb aquesta situació es pot aprofitar una mica per a veure en quin moment estàs. Adonar-te que tens una mica més de temps per a mirar-te, per a veure com et trobes, per a saber que tens al costat i per a veure com estàs a casa”

> I ara que comencem, a poc a poc, a eixir de nou als carrers, com ens enfrontem a la volta de la “nova normalitat”?
Jo crec que dependrà una mica de com som cadascun, crec que al final podem eixir reforçats de tot això i haver aprés alguna cosa, sobre les presses o quin tipus de coses ens fan realment falta i quals no. També, com d’important és el contacte, com el necessitem i com l’hem trobat a faltar. si ens centrem en les mares, algunes es pregunten: Què passarà amb els xiquets i xiquetes? Què faran amb ells? la por al fet que passe alguna cosa, ara que es pot eixir més al carrer. Hi ha una mica de preocupació i ens enfrontarem una mica a aqueixa por.

“Com d’important és el contacte, com el necessitem i com l’hem trobat a faltar”

>Què podries dir-los a aquelles mares perquè se senten millor durant aquesta quarantena?
A les mares sempre els dic: “Fer el que puc amb el que tinc”. Crec que hi ha molta exigència amb la maternitat, de fet ara amb tot això del confinament sembla que les mares han de ser Mary Poppins, cal ser creatives, fer manualitats i cal tindre’ls entretinguts. Jo sempre els dic que es respecten com la mare que són i que mostrar les emocions, mostrar un enuig en un moment determinat no és dolent. Sembla que només es puga estar feliç i contenta. En les mares hi ha molta pressió de la societat perquè siguen d’una forma determinada i sembla que hagen d’estar tota l’estona operatives, no sembla que puguen tindre un espai per a la tristesa o per a la preocupació. Per tant, els dic que es valoren, que estan fent el que poden i que si en algun moment s’enfaden, no intenten jutjar-se elles mateixes. Crec que amb tanta literatura de com ser mare és més un pes que ajuda.

>Estàs immersa en el projecte Desmadradas, pots explicar-nos en què consisteix?
Desmadradas són uns tallers que fem un dissabte al mes en l’Institut de Teràpia Gestalt de Castelló. Ara són online, però en principi són presencials. Són tallers per a atendre la mare, no és per a atendre la maternitat. S’atén la dona, intente que no es convertisquen en tallers que parlen de xiquets, és per a atendre les necessitats de les mares. Tot el que se sol deixar a un costat per a poder atendre els fills…de sobte hi ha una o diverses personetes que depenen de tu i això significa que ja no eres la primera persona de la teua vida. La maternitat, és com un tsunami, les mares solen posar-se les últimes i ocupar-se dels xiquets, que tot estiga bé, de portar el treball, d’activitats extraescolars, de mil coses. El que intente en Desmadradas és que es paren a mirar-se elles, perquè si elles no es miren és molt fàcil que se’ls vagen embossant coses en el dia a dia i no saben perquè són. Desmadradas és una mica diferent a grups de lactància o de criança, perquè el xiquet o la xiqueta no són els protagonistes, les protagonistes són elles. A través de dinàmiques, de meditació, de relaxació, intente que connecten amb elles, que es cuiden, és una cura a la mare i a la dona. La maternitat descol·loca moltes coses.

“Desmadradas és una mica diferent a grups de lactància o de criança, perquè el xiquet o la xiqueta no són els protagonistes, les protagonistes són elles”

>Eres una gran apassionada de la música, apliques la música en les teues teràpies?
Sí, en Desmadradas, per exemple, prepare un tipus de música abans d’anar als tallers perquè hi ha cançons o dinàmiques que ajuden. Crec que la música és una forma meravellosa de desconnectar de l’exterior i connectar amb el teu interior. També, la utilitze en les teràpies individuals; hi ha vegades que tinc pacients als quals els costa explicar-me com estan, per això els demane que em posen una cançó, és una manera de parlar-me d’ells sense haver de parlar en aqueix moment. A partir d’ací em facilita molt el treball, a vegades en les teràpies fa falta saltar, fa falta cridar i una bona cançó que faça soltar-te la cabellera va molt bé per a relaxar i poder continuar amb la teràpia. Tombar-nos en el sòl, mirar el sostre, escoltar una cançó i veure que em passa. La utilitze bastant. És un facilitador en la teràpia i és molt efectiu.

“La música és una forma meravellosa de desconnectar de l’exterior i connectar amb el teu interior”

>Si xiquets i xiquetes tenen por per la pandèmia i els pot arribar a afectar emocionalment, De quina manera els pares i mares poden aportar-los tranquil·litat? 
La preocupació existeix perquè això ha sigut una situació extraordinària i ara estem amb la por de saber que ens esperarà quan es torne a la rutina. Per als xiquets i xiquetes és súper estrany veure a la gent amb la màscara, haver de mantindre les distàncies i no poder jugar amb altres xiquets. Des de la teràpia que jo faig sempre cal aprendre del que hi ha, és a dir, no està malament que els xiquets tinguen por, això es pot parlar i aprendre. Jo sóc de l’opinió que els pares i mares parlen amb els seus fills i expliquen que també senten por i és una cosa natural, que estan junts i que són un equip. Els xiquets s’han d’expressar, que sàpien que poden parlar amb els pares de tot, per a mi això és fonamental.

_foto de portada: la psicóloga Vanesa Martínez, per Amparo Más.

Si quelcom ens ha acompanyat durant els dies de confinament per la COVID-19 ha sigut la literatura, tant a xiquets i xiquetes com a adults. Submergir-nos entre paraules i històries ha sigut la millor forma d’eixir de casa. A més, esta situació també ha fet que hàgem de repensar i fins a reinventar moltes coses. Entre elles, que arribe el Dia del Llibre i haja que reconvertir el concepte de fira del llibre i portar-ho al món online. I així va ser, institucions i autores/as es van aliar per a poder celebrar la festa de la literatura des de les nostres cases. I un d’estos culpables és l’escriptor castellonenc Miguel Alayrach Martínez.

Conegut en el gènere infantil amb 16 llibres publicats, Alayrach aconseguix que els seus contes connecten amb xiquets i xiquetes a través de trames senzilles i clàssiques que, a més de ser divertides, aconseguixen que confluïsquen ètica i estètica. Entre els seus llibres, destaquen El pet volador (amb el que es va fer amb el prestigiós premi Tombatossals de Literatura Infantil), Lledó la bombera i Pau l’infermer, Lledó la policia i Quin el caixer del súper i, el més recent, publicat en 2020: Qui ha matat el meu peix? Xarrem amb Miguel Alayrach per a analitzar i reflexionar sobre els seus contes i, de pas, conéixer com viu l’escriptor estos dies de confinament i passos cap a la nova normalitat.

>Recentment, t’hem vist molt actiu en les diferents fires del llibre virtuals, com ha sigut esta nova experiència? Què tal ha sigut el feedback per part de la gent?
Realment bé. El sector del llibre, igual que molts altres, ha hagut de reinventar-se durant aquest confinament i les activitats virtuals han sigut una gran eina per a acostar la literatura al públic en general. En el meu cas particular, els xiquets estan reaccionant fenomenal, participant activament en videoconferències en directe o manant-me àudios i vídeos per a preguntar-me curiositats o per a comentar-me que els encanten els meus contes.

“El sector del llibre, igual que molts altres, ha hagut de reinventar-se durant aquest confinament i les activitats virtuals han sigut una gran eina per a acostar la literatura al públic en general.”

Sincerament, en estar tant de temps tancat, em costa bastant escriure, però com sóc un maniàtic de la correcció estic revisant diversos projectes que tinc en marxa per a polir-los al màxim i així, en breu, tindre’ls disponibles per a ser publicats. De totes maneres, no he parat, ja que també estic en contacte amb diversos il·lustradors planificant futurs àlbums infantils.

>En el teu últim conte Qui ha matat el meu peluix? apostes per introduir el gènere negre-còmic, com l’està rebent el públic infantil?
Genial. Abans que començara la pandèmia, allà pel mes de febrer, vaig estar participant en el Festival Castelló Negre donant xarrades i tallers literaris en diversos col·legis i a la Biblioteca Provincial, i l’acolliment del conte va ser increïble. I és que a qualsevol xiquet li encanta ficar-se en la pell d’un detectiu per a intentar resoldre un assassinat, encara que siga d’un peluix, je je, i seguir les pistes fins a trobar al culpable. A més, és una història molt simpàtica que dóna molt joc als xiquets, ja que al final el lector acaba sent més ben investigador que la pròpia protagonista.

>D’on et ve la motivació d’escriure per a xiquets i xiquetes?
És obvi… des de xiquet, jeje. Record ser un gran lector de contes, però, sobretot, m’encantava escoltar històries en aquells cassets dels anys 80. Crec que d’alguna manera ací vaig interioritzar la narrativa infantil. De totes maneres, malgrat que també escric per a adults, la literatura per a xiquets sempre m’ha apassionat, entre moltes raons, perquè té aqueixa fascinació en la versatilitat de l’ús metafòric del llenguatge: buscar el terme exacte per a dir el que no vols dir.

>Per a tu, quina és la màgia de la lectura? Quin tipus de components necessites?
Jo sóc un escriptor de narrativa clàssica, per la qual cosa en els meus contes sempre hi ha una història, ocorre alguna cosa. Respecte molt qualsevol tipus de gènere, però el que pretenc és que, a partir d’una aventura, amb la seua corresponent presentació, nus i desenllaç, emergisca l’emoció en el lector, no que l’emoció siga prioritària i estiga de manera superficial, és a dir, per damunt de la narració.

>A través del personatge que has creat amb Lledó estàs fent que es visibilitzen diverses de les professions que han estat vinculades al rol masculí. Com creus que pot influir aqueixes històries en els menuts i menudes?
L’efecte és sorprenent. Sempre ho comente, mai un xiquet o una xiqueta m’ha preguntat per què la protagonista del conte és una policia o una bombera, l’assumeixen de manera natural; en canvi, sí que molts adults m’ho han plantejat. En el meu cas, no sols em sent amb el deure d’escriure històries entretingudes, també han de tindre una intenció pedagògica que cale el màxim possible, en aquesta ocasió, seria posar en valor la igualtat de gènere.

“Mai un xiquet o una xiqueta m’ha preguntat per què la protagonista del conte és una policia o una bombera, l’assumeixen de manera natural; en canvi, sí que molts adults m’ho han plantejat”.

>Ja són 16 les publicacions que portes com a escriptor, Què t’han fet aprendre durant aquest temps? Alguna és més especial per a tu?
Moltes coses, però dos fonamentals. Primera, que has d’escriure el que a tu t’agrade, amb el que estigues satisfet, ja que el públic infantil és com l’adult (encara que sense diners, je je), és a dir, per a gustos els colors, per la qual cosa no existeix una recepta infal·lible per a crear una història que es convertisca en best seller. I segona, la necessitat de fugir d’infantilismes, de l’ús d’un llenguatge excessivament paternalista. I respecte a si algun conte és més especial per a mi, bo, són tots els meus “fills” així que els vull a tots per igual, encara que el primer (Lledó la bombera i Pau l’infermer) sempre serà el primer…

>Finalment, quin tipus de recomanacions els donaries a tots aqueixos menuts i menudes que et lligen i estan vivint aquesta situació de confinament?
Que lligen, lligen i que tornen a llegir. Just en el precís moment en el qual obrin un llibre, deixen d’estar “tancats”, es van on ells es vulguen anar… La sensació de llibertat que produeix una bona història, una gran aventura, és la més relaxant i tranquil·litzadora en els moments més durs de confinament.

El confinament a casa per a contindre l’epidèmia del coronavirus (COVID-19) suposa afrontar una situació inèdita per a tothom, però especialment delicada per a alguns col·lectius, com els menors. Estem vivint una crisi sanitària que ens ha enxampat per sorpresa. Però estem preparats psicològicament per a aquesta situació? com podem superar-ho?…

Entrevistem a Pascual Benet, psicòleg, professor, formador, conferenciant i coach amb dilatada experiència en aquestes àrees. Col·labora com a professor en el Màster d’Intel·ligència Emocional i Coaching i en la Càtedra de Mediació Policial de la Universitat Jaume I (UJI) de Castelló, entre altres; i és autor del llibre Cent set maneres de despertar. El seu principal objectiu és transmetre la importància, del benestar integral, del treball intel·ligent i la felicitat com a factors clau per a la vida. Parlem amb Benet per a que ens done algunes recomanacions per a tindre una ment sana i ferma durant el confinament.

>Com creus que ens afectarà el fet de no poder eixir al carrer durant tantos dies?
Permeteu-me que conteste a aquesta pregunta tal com va iniciar una vegada un discurs l’escriptor David Foster Vallace: “Hi havia dos peixos joves que nadaven junts quan, de sobte, es van topar amb un peix vell que els va saludar i els va dir: “Bon dia xics. Com està l’aigua?”. Els dos peixos joves van continuar nadant un tros fins que un d’ells va mirar a l’altre i li va preguntar: “Quin dimonis és l’aigua?”. Pense que aquest període de quarantena ens ajudarà a donar valor a l’ aigua, que en sentit metafòric no és una altra cosa que les xicotetes coses que, quan no les tenim, ens adonem de l’importants que són. Com diu Viktor Frankl, psiquiatre i escriptor que va ser internat durant la segona guerra mundial en el camp de concentració alemany Auschwitz: si una persona no pot trobar un sentit al seu sofriment, tendirà a la desesperança, però si és capaç de trobar un sentit a la seua adversitat, pot convertir les seues tragèdies en un assoliment, en una forma de superació. La desesperança és igual a sofriment sense propòsit. En casos de violència i abusos del tipus que sigui dins de la llar i en persones amb una feble o complicada salut física o mental, òbviament, el confinament serà mes dur. En aquest cas necessitaran de tot el suport familiar, social i governamental, en funció de cada cas per suportar.

“Un dels pensaments que més ens pot desestabilitzar és la incertesa del que passarà a curt, mitjà i llarg termini. És aconsellable que posem focus en el que realment depén de nosaltres i imaginem escenaris on aquesta situació que estem vivint acabe”

>En un post teu expliques com podem canviar una emoció, que no és una altra cosa que una reacció neurofisiològica enfront d’un estímul… Com fer-ho?
El que dic exactament és que, per a canviar un comportament, el primer que hem de fer és canviar l’emoció que sosté aqueix comportament. Si ens proposem canviar simplement com a propòsit de bona intenció, no ho farem; per a mostra els propòsits que fem a final de cada any que duren dues setmanes, en el millor dels casos. Com aconseguim canviar una emoció que sosté un comportament? O bé sabent que hem de canviar-la perquè és una qüestió de vida o mort, perquè si no ho fem ocorrerà alguna cosa pitjor o perquè si ho fem obtindrem un bon benefici. I tot aquest canvi el sustenta un canvi de pensament, el qual s’inicia mitjançant acte reflexions internes i, a vegades, amb ajuda de professionals de l’àrea de la salut. Per això, donar consells a uns altres perquè canvien, sota el meu punt de vista i llevat que sigues una referència per a l’altre i l’altre estiga en un moment personal de canvi, tenen poca utilitat.

“El canvi d’emoció l’aconseguirem a força de desmuntar les creences limitants que el mantenen, prenent consciència de les evidències positives del canvi i amb molta voluntat i sentint el reforç positiu d’aquest canvi”

>Quins símptomes ens poden mostrar que el confinament ens pot estar afectant psicològicament?
Els símptomes del confinament depenen de la personalitat de cadascun, però podem enumerar-los: tristesa, estrés, enuig, irritabilitat, avorriment, frustració, cansament… En cas de sentir-nos així, el que hem de fer és identificar-los i comunicar-los, però de manera que no agreugen la situació amb les persones que vam convindre. Per a neutralitzar aquestes emocions hem de recolzar-nos en coses que ens facen sentir bé i, com a éssers socials que som, el comunicar-nos amb persones per mitjà de les noves tecnologies pot alleujar aquestes emocions desagradables, intentant finalitzar les converses amb un to optimista i positiu. No hem de preocupar-nos si algun familiar necessita tindre els seus moments de silenci i no dir res, el silenci és molt útil per a reflexionar i no és sinònim d’estar malament, sempre que aquestas conducta siga una conducta habitual en major o menor mesures en ella o ella.

>I què hauríem de fer en cas de sentir-nos així?
Perquè no ens afecte negativament el confinament dependrà: de les nostres estratègies d’afrontament, la imaginació en positiu, la paciència respecte a l’altre i de fer-nos responsables de quines coses hem de millorar perquè la convivència siga sostenible; de quins hàbits hauré de reorientar per a adaptar-me a aquesta situació, de quant actiu seré amb les mostres de solidaritat des de la nostra aportació personal quedant-nos a casa, del flexible que seré amb les meues rutines i de ser conscients de què hi ha moments que estaré millor i moments pitjor, entre altres coses.

>Xiquets i xiquetes veuen com el dia a dia s’ha transformat, potser sense comprendre bé el que està succeint. Com han de manejar la situació pares i mares? Canvien les normes, com organitzar el temps, quina informació donar-los…?
La particularitat dels xiquets i xiquetes, en funció de l’edat, és que no comprenen amb la mateixa precisió que els pares el que ha ocorregut, per això hem d’explicar-ho amb un llenguatge apropiat per a ells: contes, jocs… Cal comentar-los les coses amb la major naturalitat possible en funció del seu grau de comprensió. Si no els informem, completaran la informació amb la seua imaginació. Els i les més xicotetes imitaran els nostres comportaments i si ens veuen tranquils, estaran tranquils i si ens veuen nerviosos, estaran nerviosos, per la qual cosa ara és millor moment per a predicar amb l’exemple. Si els fem participes amb il·lusió d’algunes de les nostres rutines ho veuran com una cosa bona. Si programem rutines junts, com cuinar, jugar, estudiar, llegir, ordenar… Afavorirà la nostra relació amb ells. Si veuen que nosaltres no eixim de casa ho acceptaren com una cosa normal, encara que no els agrade, i si trauen el cap per la finestra i veuen que no hi ha ningú al carrer, ho acceptaren com una cosa normal, sense oblidar-nos de la seua naturalesa dinàmica. Respecte a les normes de convivència han de ser les mateixes de sempre.

“És important escoltar als xiquets/es, sobretot als adolescents. Encara que opinen de manera diferent a nosaltres, això no implica que no estiguen preocupats pel que ocorre”

>Per a totes aquelles persones que durant els pròxims dies tenen que teletreballar des de les seues cases quines recomanacions els donaries?
Per als que tenen que teletreballar hauran de buscar un espai tranquil, i sempre dic en funció de les possibilitats de la llar en aquesta situació transitòria. Si no troben un espai oportú, igual han de buscar un horari en el qual puguen tindre mes tranquil·litat. Si hi ha menuts i menudes, i ho comprenen, podem aprofitar les hores d’estudi per a teletreballar o les hores en què facen activitats de manera autònoma i no precisen de la nostra atenció. És important comunicar a la família la importància de teletrebajar i la necessitat d’estar en contacte amb les seues empreses, proveïdors, clients, pacients….

>És important tindre una rutina?
A les rutines hem d’incorporar un punt de flexibilitat, igual que faríem si no estiguérem confinats. Rutina no oblidem que significa tindre una ruta o camí marcat que ens ajuda a aconseguir el que pretenem.

>Quant creus que pot aguantar la nostra ment aquest estat de confinament?
Hi ha persones que per diversos motius, normalment en contra de la seua voluntat, romanen reclosos anys i anys, la qual cosa pot provocar seqüeles psicològiques en major o menor mesura en funció de les estratègies i recursos psicològics que tinguen per a superar el seu dia a dia. Les característiques, sota el meu punt de vista, d’aquest confinament pel coronavirus excepte les excepcions que he enumerat a l’inici de l’entrevista, són característiques que fan d’aquest confinament un confinament en major mesura suportable. Estem en el nostre entorn familiar i amb les nostres coses; en definitiva, estem confinats en un lloc que és com una extensió nostra, ja que és en la gran majoria dels casos, un espai que hem triat i preparat per a viure. Estem amb les persones amb la qual convivim habitualment, pel que no hem d’adaptar-nos a ells ni viceversa. L’estar confinat a nivell nacional, i fins i tot internacional amb excepcions en alguns països, és una variable que ens ajuda a acceptar aquesta situació, perquè no ens sentim sols ni marginats sobre aquest tema. El tindre motius i informació, que podem compartir o no, però sota el paraigua de previndre i solucionar com més prompte millor d’aquesta situació, també ajuda a portar millor aquest confinament.

“El nostre repte serà que, el que aprendrem, el recordem tota la vida, ens servisca per a canviar i sapiem transmetre els nostres errors a les noves generacions perquè no es tornen a donar”

>Per a acabar, quines recomanacions ens donaries per a fer més suportables els pròxims dies?
Les recomanacions que us donaria són les que jo m’aplique des del primer dia de confinament i de moment em són útils, sota el pensament: traure avantatge d’aquesta situació.

• M’alce a la meua hora habitual, dedique temps a planificar el meu dia com cap a abans d’aquesta crisi, incloent aquelles tasques de cures i atenció a nivell familiar que abans no tenia en el meu dia a dia, donant prioritat al que depén de la meua. Sóc afortunat de tindre una finestra oberta al món que és internet.
• Em centre en el que vull fer hui durant tot el dia i no en el que m’agradaria fer si la situació fóra diferent. Anote, escric, apunte 7 coses que puc fer hui i si quan vaig per la quarta no se m’ocorre cap més, continue pensant.
• Bec molta aigua, alleuja la fatiga perquè elimine més toxines i millore el meu sistema immunològic, entre altres coses. Quan em canse de l’aigua, bec tes.
• Em proveïsc una vegada per setmana de les meues necessitats primàries amb normalitat, sent la meua rutina respecte als menjars l’habitual, tractant de no excedir-me ja que en estar a casa la meua vida és més sedentària.
• Mantinc comunicacions via whatsapp o telèfon amb amics i familiars, encara que siga un moment per a saludar-los o preguntar-los com estan.
• M’informe de tant en tant per a veure com evolucionen els esdeveniments, sense dramatitzar, pensant amb serenitat com m’afecta el que escolte i què puc fer sobre aquest tema. I el que puc fer, ho faig.
• Dedique temps a activitats que em relaxen i a pensar que estic aprenent de tot això.
• Me’n vaig a dormir a la mateixa hora que ho feia habitualment.

En aquest confinament hem pogut comprovar com han sorgit milers de propostes online d’allò més entretingudes i amenes. I l’univers del còmic no es queda arrere, diverses editorials ofereixen una gran varietat de còmics gratuïts en format digital, per a passar una bona estona des de casa i deixar volar la imaginació amb un sol clic. A continuació, trobareu 6 còmics que van des de l’humor, l’aventura, la fantasia i la màgia perquè els i les més xicotetes gaudisquen d’una immersió literària d’allò més divertida.

1. ¡SOCORRO! MI MADRE TIENE POKEMON GO

• Autor: Carles Ponsí
• Editorial: Grafit Editorial
• On descarregar-ho: ací comença la lectura

Aquest còmic és perfecte per a llegir junts en família, on trobaràs uns riures assegurats amb les peripècies de la mare més tecnològica i famosa de les xarxes socials d’Espanya.

2. DOS ESPADAS

• Autor: Kenny Ruiz
• Editorial: Norma Editorial
• On descarregar-ho: ací comença la lectura

L’autor Kenny Ruiz narra les aventures de Cira Dues Espases, una espadatxí i lladre que sobreviu gràcies a la seua habilitat amb l’acer, però que somia a convertir-se en una Primera Espasa, l’elit dels espadatxíns.

3.  STRANGER THINGS. SEIS

• Autor: Houser, Salazar, Champagne i Louise
• Editorial: Norma Editorial
• On descarregar-ho: ací comença la lectura

Sis, és una xiqueta que protagonitza el còmic que serveix com a preqüela de la sèrie: Stranger Things: Six. A diferència d’Once, que té el poder de la telequinesis, Sis té el poder de veure el futur. El primer capítol ja està disponible i el pots gaudir de manera gratuïta.

4. SABRINA, LA BRUJA ADOLESCENTE

• Autor: Thompson, Fish, Fish i Morelli
• Editorial: Norma Editorial
• On descarregar-ho: ací comença la lectura

Si t’agraden els successos paranormals i eres seguidor/a de la sèrie Sabrina, sens dubte aquest és el teu còmic, ja que narra les aventures, plenes de màgia i bogeries, de Sabrina Spellman, la jove mestissa filla d’humana i bruixot, que viu amb les seues dues ties, Hilda i Zelda.

5. PEQUEÑOS TITANES

• Autor: Baltazar Blanco
• Editorial: DC Kids
• On descarregar-ho: ací comença la lectura

Benvinguts al món dels herois amb les aventures de Robin i els seus amics s’han convertit en el nou referent del còmic infantil. Sens dubte una lectura imprescindible i en anglés, perquè pugueu practicar en família un altre idioma.

6. LITTLE RENNA Y EL DESAFIO DE LA GORGONA

• Autor: José Antonio Rubio
• Editorial: @ftercomic
• On descarregar-ho: ací comença la lectura

Little Renna i el desafiament de la gorgona és la nova aventura de Little Renna dirigida als més menuts i menudes. Es tracta d’una història curta de 16 pàgines B&N en format comic-book ambientada en alguns dels llocs més destacats de Torroella de Montgrí. A més, el còmic afig activitats  i contingut interactiu accessible mitjançant codis QR que complementen la història.

Ja portem més d’un mes i mig en quarantena. Aquesta situació està afectant molts sectors de la població als quals resulta difícil adaptar-se a aquesta nova rutina, com pot ser el cas de les persones amb autisme. Des de Espai Menut ens preguntem Com afronten aquesta situació de tancament?

Per a llançar llum sobre aquest assumpte i facilitar-nos el confinament a casa, xarrem amb la polifacètica Lluna Llunera. Darrere del seu nom artístic es troba la ondense Irene García Molina, Doctora en Psicologia; investigadora especialitzada en autisme i experta en Mediació familiar. També és mestra de música i de piano i coneguda per les seues il·lustracions entorn a la figura humana.

>Estàs interessada en la teoria de la ment, l’autisme i l’art com a vehicle d’ajuda i comprensió, com vincules la situació actual de confinament als teus estudis?
Sí, supose que quan estàs immersa en el món de la investigació, qualsevol situació la trasllades al teu camp d’estudi. En el meu cas, el primer que vaig pensar va ser: com estaran vivint aquesta situació tan nova les persones amb autisme? Perquè justament ells (i a través de les notícies ho hem anat veient) necessiten el seu temps, el seu espai, poder eixir a ‘desestresarse’ al carrer, saber què passarà cada dia, tindre un horari definit i una estructura espaciotemporal clara. I, justament, aquests dies són dies estranys, convulsos i que les mesures o normes poden canviar d’un moment a un altre. Si ja ens costa a les persones neurotípiques batallar amb aquesta realitat, imaginem l’ansietat que puga provocar tot això a persona que els solen agradar les rutines, que solen ser inflexibles i que no els agraden els canvis.

“Si ja ens costa a les persones neurotípiques batallar amb aquesta realitat, imaginem l’ansietat que puga provocar tot això a persona que els solen agradar les rutines, que solen ser inflexibles i que no els agraden els canvis”.

Per a mi la Teoria de la Ment és tot: com actuem, com pensem, com ‘llegim la ment’ dels altres, com decidim, com jutgem, com enganyem, fins i tot com decidim què farem per a sopar. Perquè, aquesta és la capacitat que tenim d’entendre els estats mentals aliens (desitjos, creences, intencions, emocions) i actuar conforme a ells. Dit d’una altra forma: la capacitat per a posar-nos en la pell d’un altre: si jo sé que a la meua companya de pis li encanta el bròcoli i he de fer jo el sopar, encara que a mi no m’agrade, li faré bròcoli per a ella. Doncs bé, això (encara que amb aquest exemple resulte quasi absurd), ho fem constantment, i en la situació que estem vivint es pot observar com la gent, des de les seues finestres (les de debò i les virtuals) estan constantment atribuint pensaments, creences, i intencions als altres, i estan començant a aflorar també l’atribució de les ‘males’ intencions (perquè el confinament pot arribar a traure a la llum aquest tipus de pensaments i fer-nos caure en la cítrica i a usar malament una capacitat en la qual som ‘experts’). Fa poc va eixir una notícia d’una mare que havia d’anar amb un cartell que posava: “El meu fill té autisme”, perquè els veïns els criticaven per eixir al carrer (jutjaven erròniament el seu comportament com a ‘dolent’, quan en el seu cas, era necessari). No obstant això, no tot és dolent, també estem eixint a aplaudir als balcons per aquesta mateixa capacitat, perquè ens sabem posar en la pell de sanitaris, de cuidadors, de netejadors… i eixim a aplaudir-los perquè pensem, perquè creiem que això els pot motivar i agradar. Seguint amb els balcons, a través de la música, d’audiovisuals o de balls, estem intentant animar, entretindre i traure un somriure als nostres veïns, perquè l’art també ha tingut un paper important durant aquests dies. Al final del dia, estem demostrant que, fins i tot sent dies difícils, estem manant els nostres millors desitjos a tothom, a través d’aplaudiments, recollida d’aliments o concerts en els terrats.

“Estem eixint a aplaudir als balcons perquè ens sabem posar en la pell de sanitaris, de cuidadors, de netejadors… i eixim a aplaudir-los perquè pensem, perquè creiem que això els pot motivar i agradar.”

>Com pot ser la vida en confinament d’una persona amb autisme? Quin tipus de consells i rutines aplicaries en les famílies?
Les persones amb autisme solen tindre comportaments restrictius i seguir activitats restringides i repetitives, com a rutines o normes. Els agrada que les coses no varien, i sentir-se segurs en què és el que passarà en tot moment. Per tant, quan alguna cosa es ‘ix d’aquest camí’ poden patir crisi i tindre conductes disruptivas. Imaginem un episodi molt dur d’estrés o ansietat. Per això, és important que aquestes persones puguen tindre el seu espai per a poder eixir al carrer, per a respirar una mica d’aire fresc. També és important readaptar els horaris a casa, és a dir, que ells i elles tinguen clar en tot moment què es farà aqueix dia i quan. Per a això, un recurs pràctic i efectiu és realitzar horaris o històries socials (frases visuals) amb pictogrames (dibuixos que representen una cosa, persona o activitat). La pàgina de ARASAAC o #SoyVisual, per exemple, té infinitat de recursos per a poder organitzar totes les activitats que es pretenguen fer durant el dia de manera visual.

“Les persones amb autisme solen tindre comportaments restrictius i seguir activitats restringides i repetitives, com a rutines o normes. Els agrada que les coses no varien, i sentir-se segurs en què és el que passarà en tot moment”

>Has sigut una de les persones encarregades del ‘Espai de 4 a 10′ a l’Auditori de Castelló… En què consistia aquesta iniciativa? D’on naix?
Sí. ‘Espai de 4 a 10’ és una activitat musical magnífica que dúiem a terme des de Espai Clàssic (juntament amb Diana Pérez i Natalia Bort), amb la meua companya Lluïsa Ros, les vesprades de concert d’abonament en l’Auditori i Palau de Congressos de Castelló. La idea va sorgir gràcies a Alfons Ribes (delegat territorial del IVC a Castelló) qui és un acèrrim defensor que les famílies puguen gaudir dels concerts de música a l’auditori, i com des de Espai Clàssic ens regim per la mateixa creença la idea es va transformar immediatament en realitat. En si, ‘Espai de 4 a 10’ és un espai on els xiquets i xiquetes entre 4 i 10 anys poden tocar instruments (de xicoteta percussió, calaixos flamencs, marimbes i fins i tot cellos i violins), experimentar, conéixer compositors, en definitiva, crear llaços amb la música. Les activitats que realitzàvem anaven des del visionat d’alguna peça que la família estava escoltant a la sala del costat, creació d’instruments ‘casolans’, disfresses de músics o relacionats amb les peces que aqueix dia s’interpretaven (per exemple: Star Wars, Pirates del Carib, el Carnestoltes dels Animals…), a vegades anàvem a veure a l’afinador de pianos, o fins i tot vam tindre la sort que alguna vegada l’intèrpret va vindre a saludar-nos (com en el cas de James Rhodes). Una de les millors sensacions era de menut i família podia anar-se de l’auditori de la mà parlant del mateix concert o comentant el bé que s’ho havien passat, o millor, quan aportaven alguna dada sobre el compositor, intèrpret o peça que l’adult desconeixia!

> Segueixes molt vinculada a l’espectacle però, ara, des de casa, amb La Rabera Eclèctica. Quin tipus de projecte és? D’on sorgeix la necessitat de fer un projecte com aquest?
Perquè l’associació cultural de la Rabera és això: molt eclèctica. Som una agrupació d’artistes del camp de la música, teatre, poesia, fotografia, pintura, dansa… Tenim diferents espectacles que defensen la llengua, el feminisme, les nostres arrels, la nostra cultura a través de la literatura. Entenem els nostres recitals com una eina de reivindicació, de reflexió, i per descomptat, també de diversió. La idea original va nàixer fa 10 anys ja, quan només érem tres integrants i decidim moure’ns i realitzar un espectacle, Veus Femenines (el nostre primer recital), per a reivindicar el paper de la dona en la literatura: un recital que contemplava poemes i textos de dones de diferents èpoques (Dolors Miquel, Isabel-Clara Simó, Wislawa Szymborska, Maria Mercè Marçal, Gioconda Belli…) juntament amb una posada escènica teatral, musical i fins i tot visual (amb pintura en directe).

“Entenem els nostres recitals com una eina de reivindicació, de reflexió, i per descomptat, també de diversió”

Arran de la situació actual i la sobrevinguda cancel·lació dels esdeveniments culturals, decidim tornar a ajuntar-nos virtualment a través de xarxes socials o Youtube i fer alguna cosa tots junts per a diferents dates destacades: el dia de la poesia, Sant Jordi o el 25 d’abril. D’aquesta manera, en les últimes setmanes hem realitzat diversos vídeos recomanant llibres, llegint poemes, interpretant, cantant i tocant instruments.

> També, acabes de publicar una nova iniciativa anomenada diversitART, Pots explicar-nos en què consisteix?
‘diversitART’ és un projecte que coordine dins del Màster de Psicopedagogia de la Universitat Jaume I que tracta de reivindicar, donar una visió crítica i mostrar diferents temàtiques – moltes vegades ocultes o desconegudes – sobre els diferents trastorns del neurodesenvolupament (autisme, trastorns de conducta, TDAH, tartamudesa…). Temes com els falsos mites, les diferències de gènere o la repercussió dels contextos que ens envolten són alguns d’aquests temes tabú. La idea principal és, respondre, a través de l’art a la pregunta: podem donar veu a través de l’art a les persones amb alguna mena de trastorn del neurodesenvolupament i fer recapacitar a la societat sobre aquestes temàtiques tabú?. Per a donar resposta a la qüestió, els estudiants, agrupats segons una disciplina d’art (arts plàstiques, literatura, performance…) van reflectir aquests aspectes amb obres ja existents i creant les seues pròpies obres. Aquestes obres anaven a ser exposades a la Universitat Jaume I, però com les classes presencials es van cancel·lar, finalment s’organitzarà una galeria virtual a través d’una pàgina web, on s’exposaran totes les obres des de l’11 de maig. La intenció és ‘obrir’ l’exposició, no sols per a la gent de la universitat, sinó per a tothom que vulga visitar-la virtualment. A més, durant aquests dies previs a l’exposició virtual podrem seguir les actualitzacions a través de l’etiqueta #diversitartUJI i en les diferents xarxes socials: en Facebook, Instagram i Twitter.

> Eres artista plàstica i la teua obra està molt relacionada amb la música. Quin paper creus que està tenint l’art i la música en aquest confinament?
Crec que l’art, en general, està tenint un dels papers més importants a nivell psicològic: iniciatives, reptes, distribució en obert de de material, cursos, vídeos, pel·lícules…, concerts als balcons, directes des de les xarxes socials d’artistes que ens ensenyen les seues tècniques, les seues guitarres, les seues cases, que fa que no caiguem en l’avorriment, l’ansietat o l’estrés. Fa poc em venia a la ment alguna cosa així com: ‘l’art ens salvarà de no acabar tots majareta’. Crec que és veritat. És un alleujament poder mostrar al món la teua obra, poder crear (jo almenys crec més quan les coses van malament que quan les coses van bé), poder connectar-se un dissabte a la vesprada a escoltar al teu cantautor favorit amb les llums medie apagades i el que queda d’un vi que vas obrir abans del confinament. Aquest altruisme, és la part bona d’un sector que, amb les seues mans, amb les seues idees, amb la millor de les intencions està ajudant al fet que aquest temps es passe una mica millor.

“Crec que l’art, en general, està tenint un dels papers més importants a nivell psicològic”

Entenc aqueix afany per crear i per mirar a través de la finestra virtual, però això no sempre és bo. Hem de recapacitar. Estem ‘consumint’ un art majoritàriament gratuït, generalment regalat. Perquè desgraciadament als artistes ens uneix una crítica comuna: el meu art no es regala, el meu art m’ha costat una inversió de temps i diners. Arran d’això, cert és que hi ha iniciatives de ‘taquilla inversa’ o cursos on als artistes se’ls paga una miqueta per cent. No obstant això, no estaria de més que un altre tipus d’iniciatives pogueren eixir d’esferes molt més superiors que les locals o fins i tot les autonòmiques. Mesures que pogueren fer sentir al nostre col·lectiu la importància real que està tenint en moltes llars durant la situació actual – i que no caiga en l’oblit quan tot això passe.

“Hem de recapacitar. Estem ‘consumint’ un art majoritàriament gratuït, generalment regalat”

> Per a finalitzar, com a experta en mediació familiar i des de la teua funció pedagògica per a menuts i menudes, podries donar-nos alguns consells per a fer activitats relacionades amb la música o alguns recursos?
Dependrà molt de l’edat del xiquet o de la xiqueta, de la seua personalitat i de la disponibilitat (temps) de la família.

• En termes generals optaria per intentar fer coses manipulatives: dibuixar, pintar, experimentar amb diferents tècniques, formats, materials.
• També deixar volar la imaginació i disfressar-nos, amb el que tinguem per casa: fabricar amb cartons un pot i amb llençols uns ciris, fer una cabanya amb les cadires del menjador i davall d’elles llegir el millor dels nostres contes o començar un llibre que comprem fa temps.
• Construir instruments musicals de xicoteta percussió o vent: maraques (amb botelles i arròs), tambors (amb pots i pals) ‘guitarres’ (amb caixes de sabates i gomes) … i amb ells realitzar concerts a casa.
• Practicar la tècnica de la Antotípia (revelat de fotografia sense químics, reveladors ni fixadors) – per a més informació, en l’Instagram de @martiandinach hi ha stories sobre com realitzar-ho
• A més, trobarem material online en pàgines com la del CEFIRE artístic-expressiu de Castelló amb recursos de l’àrea d’arts plàstiques, visuals, audiovisuals, música i arts escèniques que es troben dividits depenent del lloc de la casa on es poden fer o que aquest espai es relaciona amb la peça (cuina, bany, menjador…).
• En el Laboratori de Música de Chrome trobarem un taller on-line d’experimentació musical (ritme, espectrogrames, arpegis, ones sonores, gravadora de veu…).
• També ens podem divertir amb els concerts de música clàssica de André Rieu i l’Orquestra Johann Strauss en Youtube. Aquests espectacles solen agradar molt, sobretot als més xicotets, que poden dansar amb mocadors mentre sonen les peces o jugar a ser directors d’orquestra.

• Museus com el Prado, la galeria Tate o el MoMa ofereixen tours de les seues obres més cèlebres comentades per a xiquets i xiquetes, així com cursos online per a més majors.
• I, finalment, (i no per això menys important) recomanaria avorrir-nos, que també ens fa falta. Aqueixa sensació incommensurable de poder estar bé fent res. Encara que siga uns minuts al dia.

_foto de portada: l’artista Lluna Llunera, per Marcos Amuedo.