Ja portem més d’un mes i mig en quarantena. Aquesta situació està afectant molts sectors de la població als quals resulta difícil adaptar-se a aquesta nova rutina, com pot ser el cas de les persones amb autisme. Des de Espai Menut ens preguntem Com afronten aquesta situació de tancament?
Per a llançar llum sobre aquest assumpte i facilitar-nos el confinament a casa, xarrem amb la polifacètica Lluna Llunera. Darrere del seu nom artístic es troba la ondense Irene García Molina, Doctora en Psicologia; investigadora especialitzada en autisme i experta en Mediació familiar. També és mestra de música i de piano i coneguda per les seues il·lustracions entorn a la figura humana.
>Estàs interessada en la teoria de la ment, l’autisme i l’art com a vehicle d’ajuda i comprensió, com vincules la situació actual de confinament als teus estudis?
Sí, supose que quan estàs immersa en el món de la investigació, qualsevol situació la trasllades al teu camp d’estudi. En el meu cas, el primer que vaig pensar va ser: com estaran vivint aquesta situació tan nova les persones amb autisme? Perquè justament ells (i a través de les notícies ho hem anat veient) necessiten el seu temps, el seu espai, poder eixir a ‘desestresarse’ al carrer, saber què passarà cada dia, tindre un horari definit i una estructura espaciotemporal clara. I, justament, aquests dies són dies estranys, convulsos i que les mesures o normes poden canviar d’un moment a un altre. Si ja ens costa a les persones neurotípiques batallar amb aquesta realitat, imaginem l’ansietat que puga provocar tot això a persona que els solen agradar les rutines, que solen ser inflexibles i que no els agraden els canvis.
“Si ja ens costa a les persones neurotípiques batallar amb aquesta realitat, imaginem l’ansietat que puga provocar tot això a persona que els solen agradar les rutines, que solen ser inflexibles i que no els agraden els canvis”.
Per a mi la Teoria de la Ment és tot: com actuem, com pensem, com ‘llegim la ment’ dels altres, com decidim, com jutgem, com enganyem, fins i tot com decidim què farem per a sopar. Perquè, aquesta és la capacitat que tenim d’entendre els estats mentals aliens (desitjos, creences, intencions, emocions) i actuar conforme a ells. Dit d’una altra forma: la capacitat per a posar-nos en la pell d’un altre: si jo sé que a la meua companya de pis li encanta el bròcoli i he de fer jo el sopar, encara que a mi no m’agrade, li faré bròcoli per a ella. Doncs bé, això (encara que amb aquest exemple resulte quasi absurd), ho fem constantment, i en la situació que estem vivint es pot observar com la gent, des de les seues finestres (les de debò i les virtuals) estan constantment atribuint pensaments, creences, i intencions als altres, i estan començant a aflorar també l’atribució de les ‘males’ intencions (perquè el confinament pot arribar a traure a la llum aquest tipus de pensaments i fer-nos caure en la cítrica i a usar malament una capacitat en la qual som ‘experts’). Fa poc va eixir una notícia d’una mare que havia d’anar amb un cartell que posava: “El meu fill té autisme”, perquè els veïns els criticaven per eixir al carrer (jutjaven erròniament el seu comportament com a ‘dolent’, quan en el seu cas, era necessari). No obstant això, no tot és dolent, també estem eixint a aplaudir als balcons per aquesta mateixa capacitat, perquè ens sabem posar en la pell de sanitaris, de cuidadors, de netejadors… i eixim a aplaudir-los perquè pensem, perquè creiem que això els pot motivar i agradar. Seguint amb els balcons, a través de la música, d’audiovisuals o de balls, estem intentant animar, entretindre i traure un somriure als nostres veïns, perquè l’art també ha tingut un paper important durant aquests dies. Al final del dia, estem demostrant que, fins i tot sent dies difícils, estem manant els nostres millors desitjos a tothom, a través d’aplaudiments, recollida d’aliments o concerts en els terrats.
“Estem eixint a aplaudir als balcons perquè ens sabem posar en la pell de sanitaris, de cuidadors, de netejadors… i eixim a aplaudir-los perquè pensem, perquè creiem que això els pot motivar i agradar.”
>Com pot ser la vida en confinament d’una persona amb autisme? Quin tipus de consells i rutines aplicaries en les famílies?
Les persones amb autisme solen tindre comportaments restrictius i seguir activitats restringides i repetitives, com a rutines o normes. Els agrada que les coses no varien, i sentir-se segurs en què és el que passarà en tot moment. Per tant, quan alguna cosa es ‘ix d’aquest camí’ poden patir crisi i tindre conductes disruptivas. Imaginem un episodi molt dur d’estrés o ansietat. Per això, és important que aquestes persones puguen tindre el seu espai per a poder eixir al carrer, per a respirar una mica d’aire fresc. També és important readaptar els horaris a casa, és a dir, que ells i elles tinguen clar en tot moment què es farà aqueix dia i quan. Per a això, un recurs pràctic i efectiu és realitzar horaris o històries socials (frases visuals) amb pictogrames (dibuixos que representen una cosa, persona o activitat). La pàgina de ARASAAC o #SoyVisual, per exemple, té infinitat de recursos per a poder organitzar totes les activitats que es pretenguen fer durant el dia de manera visual.
“Les persones amb autisme solen tindre comportaments restrictius i seguir activitats restringides i repetitives, com a rutines o normes. Els agrada que les coses no varien, i sentir-se segurs en què és el que passarà en tot moment”
>Has sigut una de les persones encarregades del ‘Espai de 4 a 10′ a l’Auditori de Castelló… En què consistia aquesta iniciativa? D’on naix?
Sí. ‘Espai de 4 a 10’ és una activitat musical magnífica que dúiem a terme des de Espai Clàssic (juntament amb Diana Pérez i Natalia Bort), amb la meua companya Lluïsa Ros, les vesprades de concert d’abonament en l’Auditori i Palau de Congressos de Castelló. La idea va sorgir gràcies a Alfons Ribes (delegat territorial del IVC a Castelló) qui és un acèrrim defensor que les famílies puguen gaudir dels concerts de música a l’auditori, i com des de Espai Clàssic ens regim per la mateixa creença la idea es va transformar immediatament en realitat. En si, ‘Espai de 4 a 10’ és un espai on els xiquets i xiquetes entre 4 i 10 anys poden tocar instruments (de xicoteta percussió, calaixos flamencs, marimbes i fins i tot cellos i violins), experimentar, conéixer compositors, en definitiva, crear llaços amb la música. Les activitats que realitzàvem anaven des del visionat d’alguna peça que la família estava escoltant a la sala del costat, creació d’instruments ‘casolans’, disfresses de músics o relacionats amb les peces que aqueix dia s’interpretaven (per exemple: Star Wars, Pirates del Carib, el Carnestoltes dels Animals…), a vegades anàvem a veure a l’afinador de pianos, o fins i tot vam tindre la sort que alguna vegada l’intèrpret va vindre a saludar-nos (com en el cas de James Rhodes). Una de les millors sensacions era de menut i família podia anar-se de l’auditori de la mà parlant del mateix concert o comentant el bé que s’ho havien passat, o millor, quan aportaven alguna dada sobre el compositor, intèrpret o peça que l’adult desconeixia!
> Segueixes molt vinculada a l’espectacle però, ara, des de casa, amb La Rabera Eclèctica. Quin tipus de projecte és? D’on sorgeix la necessitat de fer un projecte com aquest?
Perquè l’associació cultural de la Rabera és això: molt eclèctica. Som una agrupació d’artistes del camp de la música, teatre, poesia, fotografia, pintura, dansa… Tenim diferents espectacles que defensen la llengua, el feminisme, les nostres arrels, la nostra cultura a través de la literatura. Entenem els nostres recitals com una eina de reivindicació, de reflexió, i per descomptat, també de diversió. La idea original va nàixer fa 10 anys ja, quan només érem tres integrants i decidim moure’ns i realitzar un espectacle, Veus Femenines (el nostre primer recital), per a reivindicar el paper de la dona en la literatura: un recital que contemplava poemes i textos de dones de diferents èpoques (Dolors Miquel, Isabel-Clara Simó, Wislawa Szymborska, Maria Mercè Marçal, Gioconda Belli…) juntament amb una posada escènica teatral, musical i fins i tot visual (amb pintura en directe).
“Entenem els nostres recitals com una eina de reivindicació, de reflexió, i per descomptat, també de diversió”
Arran de la situació actual i la sobrevinguda cancel·lació dels esdeveniments culturals, decidim tornar a ajuntar-nos virtualment a través de xarxes socials o Youtube i fer alguna cosa tots junts per a diferents dates destacades: el dia de la poesia, Sant Jordi o el 25 d’abril. D’aquesta manera, en les últimes setmanes hem realitzat diversos vídeos recomanant llibres, llegint poemes, interpretant, cantant i tocant instruments.
> També, acabes de publicar una nova iniciativa anomenada diversitART, Pots explicar-nos en què consisteix?
‘diversitART’ és un projecte que coordine dins del Màster de Psicopedagogia de la Universitat Jaume I que tracta de reivindicar, donar una visió crítica i mostrar diferents temàtiques – moltes vegades ocultes o desconegudes – sobre els diferents trastorns del neurodesenvolupament (autisme, trastorns de conducta, TDAH, tartamudesa…). Temes com els falsos mites, les diferències de gènere o la repercussió dels contextos que ens envolten són alguns d’aquests temes tabú. La idea principal és, respondre, a través de l’art a la pregunta: podem donar veu a través de l’art a les persones amb alguna mena de trastorn del neurodesenvolupament i fer recapacitar a la societat sobre aquestes temàtiques tabú?. Per a donar resposta a la qüestió, els estudiants, agrupats segons una disciplina d’art (arts plàstiques, literatura, performance…) van reflectir aquests aspectes amb obres ja existents i creant les seues pròpies obres. Aquestes obres anaven a ser exposades a la Universitat Jaume I, però com les classes presencials es van cancel·lar, finalment s’organitzarà una galeria virtual a través d’una pàgina web, on s’exposaran totes les obres des de l’11 de maig. La intenció és ‘obrir’ l’exposició, no sols per a la gent de la universitat, sinó per a tothom que vulga visitar-la virtualment. A més, durant aquests dies previs a l’exposició virtual podrem seguir les actualitzacions a través de l’etiqueta #diversitartUJI i en les diferents xarxes socials: en Facebook, Instagram i Twitter.
> Eres artista plàstica i la teua obra està molt relacionada amb la música. Quin paper creus que està tenint l’art i la música en aquest confinament?
Crec que l’art, en general, està tenint un dels papers més importants a nivell psicològic: iniciatives, reptes, distribució en obert de de material, cursos, vídeos, pel·lícules…, concerts als balcons, directes des de les xarxes socials d’artistes que ens ensenyen les seues tècniques, les seues guitarres, les seues cases, que fa que no caiguem en l’avorriment, l’ansietat o l’estrés. Fa poc em venia a la ment alguna cosa així com: ‘l’art ens salvarà de no acabar tots majareta’. Crec que és veritat. És un alleujament poder mostrar al món la teua obra, poder crear (jo almenys crec més quan les coses van malament que quan les coses van bé), poder connectar-se un dissabte a la vesprada a escoltar al teu cantautor favorit amb les llums medie apagades i el que queda d’un vi que vas obrir abans del confinament. Aquest altruisme, és la part bona d’un sector que, amb les seues mans, amb les seues idees, amb la millor de les intencions està ajudant al fet que aquest temps es passe una mica millor.
“Crec que l’art, en general, està tenint un dels papers més importants a nivell psicològic”
Entenc aqueix afany per crear i per mirar a través de la finestra virtual, però això no sempre és bo. Hem de recapacitar. Estem ‘consumint’ un art majoritàriament gratuït, generalment regalat. Perquè desgraciadament als artistes ens uneix una crítica comuna: el meu art no es regala, el meu art m’ha costat una inversió de temps i diners. Arran d’això, cert és que hi ha iniciatives de ‘taquilla inversa’ o cursos on als artistes se’ls paga una miqueta per cent. No obstant això, no estaria de més que un altre tipus d’iniciatives pogueren eixir d’esferes molt més superiors que les locals o fins i tot les autonòmiques. Mesures que pogueren fer sentir al nostre col·lectiu la importància real que està tenint en moltes llars durant la situació actual – i que no caiga en l’oblit quan tot això passe.
“Hem de recapacitar. Estem ‘consumint’ un art majoritàriament gratuït, generalment regalat”
> Per a finalitzar, com a experta en mediació familiar i des de la teua funció pedagògica per a menuts i menudes, podries donar-nos alguns consells per a fer activitats relacionades amb la música o alguns recursos?
Dependrà molt de l’edat del xiquet o de la xiqueta, de la seua personalitat i de la disponibilitat (temps) de la família.
- En termes generals optaria per intentar fer coses manipulatives: dibuixar, pintar, experimentar amb diferents tècniques, formats, materials.
- També deixar volar la imaginació i disfressar-nos, amb el que tinguem per casa: fabricar amb cartons un pot i amb llençols uns ciris, fer una cabanya amb les cadires del menjador i davall d’elles llegir el millor dels nostres contes o començar un llibre que comprem fa temps.
- Construir instruments musicals de xicoteta percussió o vent: maraques (amb botelles i arròs), tambors (amb pots i pals) ‘guitarres’ (amb caixes de sabates i gomes) … i amb ells realitzar concerts a casa.
- Practicar la tècnica de la Antotípia (revelat de fotografia sense químics, reveladors ni fixadors) – per a més informació, en l’Instagram de @martiandinach hi ha stories sobre com realitzar-ho
- A més, trobarem material online en pàgines com la del CEFIRE artístic-expressiu de Castelló amb recursos de l’àrea d’arts plàstiques, visuals, audiovisuals, música i arts escèniques que es troben dividits depenent del lloc de la casa on es poden fer o que aquest espai es relaciona amb la peça (cuina, bany, menjador…).
- En el Laboratori de Música de Chrome trobarem un taller on-line d’experimentació musical (ritme, espectrogrames, arpegis, ones sonores, gravadora de veu…).
- També ens podem divertir amb els concerts de música clàssica de André Rieu i l’Orquestra Johann Strauss en Youtube. Aquests espectacles solen agradar molt, sobretot als més xicotets, que poden dansar amb mocadors mentre sonen les peces o jugar a ser directors d’orquestra.
- Museus com el Prado, la galeria Tate o el MoMa ofereixen tours de les seues obres més cèlebres comentades per a xiquets i xiquetes, així com cursos online per a més majors.
- I, finalment, (i no per això menys important) recomanaria avorrir-nos, que també ens fa falta. Aqueixa sensació incommensurable de poder estar bé fent res. Encara que siga uns minuts al dia.
_foto de portada: l’artista Lluna Llunera, per Marcos Amuedo.
