“No apagues la llum”, “queda’t amb mi una estona més”, “acompanya’m a l’habitació que el passadís és molt llarg”… són algunes de les frases que en algunes ocasions hem sentit als nostres xicotets i que a poc a poc hem anat resolent fomentant-los seguretat en ells mateixos. Són les pors infantils que no ens han de preocupar massa si amb la nostra ajuda i confiança, veiem que van superant-los.Aquesta setmana, parlem amb la psicòloga Antonia Roig Ballester per a aprofundir una mica més sobre aquest tipus de situacions que com a pares i mares ens preocupen.
En els xiquets, igual que en els adults, la por és una pertorbació de l’ànim en la qual la persona no se sent capaç d’afrontar una situació concreta perquè la percep com a nociva o perillosa para si mateix, independentment que la situació siga realment perillosa o no ho siga.
La por és alguna cosa comuna a tots els individus, i tots hem sentit por alguna vegada. Per tant podem considerar la por com una emoció normal, fins a cert punt. La por normal és proporcionat a la situació que ho provoca i desapareix quan desapareix el perill.
Com més altera o bloqueja la conducta normal de l’individu, més s’acosta a la patologia. Com més irracional i desproporcionat és, més s’acosta a la patologia.
Quan es pateix por, no solament s’alteren funcions psicològiques. Apareixen també una sèrie de símptomes físics, com poden ser l’acceleració del pols, la sudoració, fins i tot diarrees, freqüents ganes d’orinar…
La por és un fenomen après i per tant els xiquets són els que estan més exposats a aquest “aprenentatge” que quasi sempre sol venir d’un adult. També es pot aprendre la por a través d’una forta experiència que ha resultat traumatitzant per al xiquet.
La por infantil sol aparèixer a l’inici de l’edat escolar, sobre els 3 o 4 anys, i en la majoria dels casos desapareix espontàniament conforme va fent-se més major.
En el món infantil, un de les pors mes estesos i generalitzats són els terrors nocturns. Són molt freqüents i aquestes pors estan lligades al fet d’anar-se a dormir, apagar les llums i quedar-se sols en l’habitació a les fosques. També es relacionen amb aquestes pors nocturnes els despertessis bruscs per efecte de somnis estranys o fins i tot de malsons. Bastarà deixar una petita llum encesa, no tancar les portes de la seua habitació o entrar en la seua cambra acompanyant-ho una estona quan es desperta de nit i crida, perquè a poc a poc vaja tenint un somni mes relaxat i tranquil.
La por infantil és relativament fàcil de reduir. És important des de la família no fomentar les situacions de temor en el xiquet; no hem de fer referència a certs elements culturals com l’home del sac, el coco. Importantíssim controlar al detall certs programes de TV o pel·lícules que pogueren afavorir les pors.
Hem de crear en el xiquet un entorn de seguretat i confiança, raonant amb ell tot el necessari, fins a repetir-nos, perquè a poc a poc vaja superant-ho aqueixa por que sol ser irracional. No hem d’exposar al xiquet d’una manera brusca a la situació que li produeix temor, perquè “així se li vaja de colp tanta ximpleria”. El xiquet que pateix pors realment pateix i ho passa malament encara que als adults ens sembla alguna cosa absurd.
Si observem que la situació de por li impedeix al nostre fill portar la seua vida habitual, incapacitant-ho en molts aspectes de la seua normalitat, haurà arribat el moment d’acudir a un especialista, el qual li aplicarà un tractament personalitzat i adaptat al seu cas que podrà incloure tècniques de relaxació, psicoteràpia, fins i tot tractament farmacològic si fóra necessari.
