Espai Menut | Cèsar Bona en l'Auditori de Castelló. Aforament complet per a parlar d'educació

“Açò sí que és espectacular”. Així rebia César Bona, finalista del Global Teacher Prize, la qual cosa li converteix en un dels cinc millors mestres del món, a les 1200 persones que es trobaven el dimecres passat 28 de setembre de 2016* en l’Auditori i Palau de Congressos de Castelló. Una cita “per a parlar d’educació”.

No és la primera vegada que César Bona ve a Castelló, ja ho va fer el passat mes d’abril generant tal expectació que, a causa de l’aforament del lloc en el qual es realitzava el col·loqui, moltes persones no van poder tindre l’oportunitat d’escoltar al mestre saragossà. Raó de més per a, com Alfredo Llopico (Fundació Caixa Castelló) remarcava apel·lant a la ironia en la presentació de l’acte, “repetir el berenar”.

Una altra de les raons que portaven a César Bona a l’Auditori de Castelló és la publicació del seu últim llibre, Las escuelas que cambian el mundo, en el qual narra la seua experiència en 7 escoles a Espanya que segueixen models diferents, models d’èxit. Les mateixes escoles que ha donat a conèixer en l’Auditori; però també als seus protagonistes, des dels que les impulsen fins a les històries dels xiquets que aprenen en elles (com la història de Lucas, el xiquet de 8 anys que César va trobar en una escola de Galícia realitzant un mapa conceptual sobre l’alzheimer -la seua àvia patia la malaltia i havia mort recentment-, ell volia saber més i la seua mestra simplement li va proporcionar les eines necessàries i la llibertat per a aprendre).

César, qui confessa haver acabat sent mestre quasi per atzar, explica de quina manera uneix a l’adult que és amb el xiquet que va ser, per a així poder entendre bé als seus alumnes: “Naveguen constantment en el món de la imaginació”, un món que el sistema va apagant gradualment, deixant la il·lusió i la creativitat fora de l’aula. Oblidant que, per a una mateixa pregunta, poden haver moltes respostes.

Cap dels centres pels quals ha passat César en aquest viatge compleix les regles determinades, es regeix per les seues pròpies normes, les mateixes que els permeten educar i convertir a aqueixos xiquets i xiquetes en “éssers socials”. Si açò funciona, per què no aplicar-ho a la resta de centres? Per què mirem cap a altres països quan a Espanya existeixen fórmules que funcionen? Estem preparats per a un canvi educatiu?

L’educació de la qual parla César es basa en la cooperació com a base de l’aprenentatge. Un treball en equip, i no solament per part dels xiquets i xiquetes, sinó dels propis professors: “És essencial que eduquem per a la societat, per a la tolerància i el respecte”. Perquè, en realitat, l’educació és molt més que crear éssers empleables. Perquè si van feliços a l’escola és quan s’aconseguirà obtenir el millor resultat. “Entre xiquets les etiquetes no existeixen”, remarca César, “dins de les diferències, un aprèn més”.

En aquests centres el professor deixa de ser l’única autoritat, sinó que són els xiquets i xiquetes els qui posen les normes (fins i tot en alguns centres són ells els que avaluen als professors), per açò s’esforcen a complir-les. Aquest sentiment d’implicació fa que estiguen més contents i permet que els mestres puguen veure més fàcilment cap a on van i cap a on volen anar. Dins d’aquest procés de cooperació també és important convidar-los a investigar, a que descobrisquen per ells mateixos (com el cas de Lucas). “No és fracàs escolar, és el fracàs del sistema”, sentència César.

L’objectiu que persegueix César donant a conèixer les històries d’aquests centres és el de demostrar que és possible aconseguir una educació inclusiva: “Educar per a la societat, perquè en la societat ho anem a trobar tot”.

· Els deures

“No tot està en els llibres ni en les extraescolars”, afirmava César Bona. Defensant la necessitat de temps lliure per als xiquets, però també per a les famílies: “Els xiquets han de tindre dret a jugar i a gaudir del seu temps lliure, i els pares a poder jugar amb ells”, remarcava, “tenen dret a avorrir-se”. Per a qüestions com la dels deures, César apunta directament a la falta de diàleg entre les famílies i l’escola, la necessitat de crear aquest model de cooperació en el qual l’escola, veritablement, és del xiquets, ni dels interessos de les famílies, els docents o el poder polític.

· La Jornada continua

Durant l’última part del col·loqui de César Bona en l’Auditori de Castelló es va donar pas a les preguntes que havien formulat en aquell mateix moment els assistents. Una de les més repetides feia referència a la jornada continua en les escoles, al que César contesta d’una forma clara: “El que fa falta prioritzar és el ben del xiquet”.

· Els futurs docents

César apunta cap a una formació de futurs docents que seguisca aquest camí, el de crear uns models educatius que es basen en la cooperació, el diàleg, perquè no importa si el mètode és més o menys tradicional sinó que funcione, i a crear éssers socials, mantenint les bases de la il·lusió, curiositat i imaginació. Deixar de ser mestres que es creuen aïllats: “No sou illes, no esteu sols”, emfatitza César, per a veure de quina manera hi ha molts més intentant canviar i millorar les coses: “Què si mereix la pena tot açò? Clar que la mereix”.