Tenen un lema clar, que a més asseguren que ho compleixen al 100%, van a “Passar-ho bé”: “Si véns a un concert nostre ho comprovaràs”. La Billy Boom Band, projecte musical després del qual es troben Marcos Casal i Raúl Delgado, tots dos membres de La Sonrisa de Julia, és una de les propostes musicals que porta
la quarta edició del Formigues Festival, el 14 i 15 de maig a Benicàssim (pots consultar la guia del festival ací). El seu no és simple música per a xiquets, sinó que han trobat la fórmula per a aconseguir que tot el públic gaudi, majors i xicotets, i, sobretot, que se’l passen bé a través del seu pop-rock.
Des d’una quasi necessitat personal per fer una música de qualitat i adequada als xiquets i xiquetes, la Billy Boom Band s’ha convertit en un fenomen. Parlem amb Marcos Casal dies abans del seu pas pel formiguer (el seu concert serà el dissabte 14 a les 17.30) per a descobrir què s’amaga després d’aquesta proposta, què ens espera en Formigues, parlar sobre música i, a més a més, conèixer una mica sobre el seu pròxim projecte en solitari.
>Aquesta és una pregunta pràcticament necessària, com es passa de La Sonrisa de Julia a una proposta com la de la Billy Boom Band?
És un procés llarg perquè jo ja en el 2007 viatjava amb una motxilla i amb una tal Julia, que ara és la mare dels meus fills, i viatjàvem cantant “jo només busque la manera de passar-ho bé” –cantusseja-, que és una cançó del disc de la Billy Boom Band, la que dóna nom al disc. I en eixe moment pensem que podia haver-hi un disc de rock de qualitat, però per a xiquets; que tinguera bons arreglaments i que no perdera la qualitat, perquè açò no ho trobàvem. Va ser una idea que es va quedar ací, i ja quan vam tenir fills ens vam posar de debò i gravem un disc. En principi era una cosa per a fer amb amics, per als nostres fills i els nostres amics, i a poc a poc va ser creixent fins a estar girant per tota Espanya i traure el disc amb Sony Music.
>Vosaltres mateixos ho dieu, feu música per a xiquets, però també per a pares…
Sí, un de les nostres frases és que és música per a xiquets I els seus pares, ho posem en gran perquè realment en els nostres concerts quasi que li’l passen millor els pares que els xiquets –riu-. Intentem cuidar açò, per a nosaltres era una idea fonamental per a poder tenir un experiència amb el teu fill i gaudir-ho, però gaudir tu també. És com les pel·lícules de Pixar, que se suposa que són per a xiquets però a mi m’encanten –riu-, i açò és el que buscàvem. A més, per a mi, com a pare, el poder tocar davant del meu fill em sembla un subidó, i és alguna cosa que amb La Sonrisa de Julia no podia. Realment amb La Sonrisa de Julia portàvem ja molts anys, jo sentia que el meu cicle acabava i simplement vaig aprofitar el moment per a traure aquest disc que tenia pendent.
>Com has comentat abans, la Billy Boom Band sorgeix perquè notàveu que faltava una oferta musical diferent, hi ha necessitat d’una escena, un gènere propi de música per a xiquets i xiquetes?
Hi ha coses, però per al meu gust són molt infantils… En el pitjor sentit de la paraula infantil, és a dir, simplifiquen molt les estructures, les lletres són súper simples, amb molta moral com: “T’has de llavar les dents”, i jo crec que açò cal dir-li-ho als pares.
>I com li dóna forma la Billy Boom Band a la seua música; a les composicions, lletres,…? Com contraresteu açò?
El que intentem és posar-nos en el cap dels xiquets, sentir-nos com ells. No com un pare que li vol donar un missatge al seu fill, sinó com el xiquet que tots portem dins, que encara ho tenim ací. Evidentment són cançons de tempos, en general, animats, de ritmes animats i que han de ser excitants per a un xiquet xicotet, no pots ficar moltes balades bàsicament. I després, a partir d’ací, que les lletres siguen estimulants i una mica canalles, perquè a ells els agrada ser canalles, i que si els vas a transmetre valors, no se’ls transmets de manera directa. Si tu li dius a un xiquet xicotet: “No pots mentir”, i després et sent a tu mentir… És ridícul. L’única cosa que fem nosaltres és gaudir molt les cançons, passar-ho bé i estimar les coses que estimem perquè ells reben aqueixos valors, però sense dir-li-ho. Sense dir-los: “Has d’estimar la naturalesa”… Doncs no, tenim una cançó que és “Que canten los bosques”, que parla sobre gaudir de la naturalesa i ells ja ho capten directament.
>Que el puguen entendre a través de la música, no com alguna cosa imposat…
Sí, i que ho senten, perquè una vegada que obrin el cor ja els entra amb molta facilitat, sense haver-li-ho de dir amb el dit alçat –riu-.
>I quines respostes esteu rebent, tant dels xiquets com dels pares, quan traieu el disc, un videoclip nou, en els concerts, etc.?
Els xiquets al·lucinen, i si véns a un concert nostre ho comprovaràs. És una festa! L’altre dia, per exemple, perquè nosaltres fem concerts en teatres, sales de rock i també en col·legis, i l’altre dia vam estar en un col·le amb 500 xiquets i botaven com si fóra un concert de Metallica –riu-. Aquest tipus de feedback que estem tenint amb els xavals és increïble, però és que els pares també ens vénen moltes vegades després dels concerts a donar-nos les gràcies per la iniciativa. És que, ja et dic, era una cosa que era para nosaltres i amics i, a poc a poc, la pròpia resposta ens ha anat portant cap a altres metes, i la veritat és que estem encantats.
>Però la Billy Boom Band és molt més que música, en el vostre projecte hi ha una part didàctica molt important i fins i tot en la vostra web…
Buah… Hem fet un disc, però és que el disc va amb un DVD amb onze videoclips fets per nosaltres i és una producció complicadíssima. I no solament el CD-DVD, que jo mai ho havia fet i menys tot produït per nosaltres, sinó que hem fet un llibre, que Julia és editora i és la part de la Billy Boom Band que no es veu, també tallers de composició amb els xiquets, fem cançons amb ells perquè vegen el senzill que pot resultar, unitats didàctiques perquè puguen treballar les lletres en anglès, per a diferents edats, etc. És un projecte que va molt més allà i, com a tal, ens té més atrafegats que mai –riu-.
>Però ho seguiu passant bé?
Sí, ho passem de luxe perquè a més el feedback és espectacular. Quan als xiquets no els agrada alguna cosa se’ls nota a la primera, però com els agrade… Des de la primera cançó estan com a bojos demanant-te més com si fóra l’última –riu-. És increïble.
Marcos Casal y Raúl Delgado, la Billy Boom Band.
A més hi ha una cosa que ens està semblant espectacular. Ens arriben molts missatges cada dos per tres de gent que té fills amb problemes de timidesa, per exemple, que ni ballen ni gens i després d’un concert nostre, com nosaltres estem súper desinhibits en l’escenari, doncs ja balla. I fins a una professora d’un col·legi d’educació especial ens escriu cada setmana per a dir-nos que quan els posen el nostre disc s’expressen molt més, somriuen, canten, ballen,… I aquest tipus de coses que ens estan ocorrent van més enllà de l’al·lucinant que és estar tocant en un teatre amb pares, xiquets i avis ballant com a bojos, que és alguna cosa increïble, però jo que tinc fills i sigues el que es podria sentir quan el teu fill té un problema… Ens emociona molt que la gent ens ho transmeta, i és alguna cosa que mai hauríem esperat. És un extra que ni si vulga ens imaginàvem que podria ocórrer i que, per tant, estem gaudint de gom a gom.
>Com a màgia…
I més quan ni t’ho planteges. No pensàvem que ens anaven a escriure, per exemple, d’un col·legi d’educació especial. És un subidón. Per a nosaltres és fonamental, i sí que ho treballem en els nostres concerts; expressa’t, balla, pinta’t les ungles o els ulls si vols, sigues un xiquet o una xiqueta, expressa’t com a tu et vinga de gust, de manera personal.
>I, de pas, els despertes certa inquietud per la música, per descobrir què els pot o no agradar…
Efectivament. És que en la nostra generació de xiquets hi ha molta incultura musical, de debò. Hi ha xiquets de deu anys que no saben qui són The Rolling Stones o The Beatles… I a mi em sembla molt fort –riu-, que després no els té per què agradar, però almenys que ho coneguen i tinguen aqueixa possibilitat de saber què existeix.
>Tot açò que m’expliques ho comprovarem prompte amb el vostre concert en el Formigues Festival. Coneixíeu el festival?
Coneixem el Formigues, però des de la distància, mai hem estat. Però aquest tipus de coses a nosaltres ens encanta perquè som gent familiar i ens agrada molt que no siga només per a xiquetes, sinó que siga para xiquetes i pares i que puguem passar-ho tots de luxe. Açò és el que ens interessa, i per açò estem ací recolzant el festival, perquè tenim clar que totes aquestes iniciatives les anem a recolzar.
>Com de bé ho aneu a passar en Formigues?
El que aneu a veure és una banda passant-li-ho pipa. Som cinc en l’escenari i ens ho passem súper, súper ben i, els que no ens hagen vist, van a al·lucinar. Ho dic sense complexos perquè realment la gent se sorprèn molt que, encara que siga alguna cosa familiar, en realitat té moltíssim de rock i és molt enèrgic.
>Abans m’has dit que les vostres lletres tenen un toc canalla… I aquesta edició del Formigues Festival commemora el quaranta aniversari del moviment punk. Què té la Billy Boom Band de punkis?
-Riu- bo, tenim una cançó, “Awakimow”, que és molt punk. Tampoc és que siguem els tipus més punkis del món, som sobretot més Freddie Mercury per dir-ho d’alguna manera –riu-. Som molt de cor obert, la gent canta moltíssim, salta,… I nosaltres aneu a veure que ballem i ho donem tot, acabem sempre amb la samarreta xopada.
>Van a acabar derrotats…
En els concerts del Somriure de Julia em cansava una quarta part del que em canse en la Billy Boom Band, la veritat. Per a mi és que açò és la culminació de La Sonrisa de Julia, perquè cada vegada ens ho passàvem millor i ens divertíem més, ens preníem menys de debò, que açò crec que és bo, i la meta final ha sigut Billy Boom Band. No som més que cinc tios que des que ens fiquem en la furgoneta no parem de riure’ns, som cinc amics a més de cinc músics, i ens prenem aquests festivals com un viatge que fem junts i en el qual ens els passem pipa. En realitat la nostra contrasenya para entra a un concert és: Passar-ho bé –riu-.
>I amb públic exigent…
Jo ja estic acostumat, tinc dos i ja estic adobat –riu-.
>Has fet referència al fet que una de les coses més importants per a vosaltres dins de la Billy Boom Band és el fet que adults i xiquets puguen gaudir junts d’un concert. Està en marxa la iniciativa #Queremosentrar, que persegueix que els menors puguen entrar en els concerts i gaudir de la música. A més, recentment Les Corts Valencianes han aprovat el tràmit per a la modificació de legislativa. Com a músic, amant de la música i pare, recolzes aquest tipus de moviments?
Estem absolutament a favor. A més, és que ens ha semblat increïble que el moviment #QueremosEntrar ha nascut de gent menor. O siga, no és gent gran que ha portat açò al fet que s’aprovara a Madrid, redactat un document, etc. No, no, han sigut menors els que ho feien. La qual cosa, encara em sembla més al·lucinant i més motiu de suport. Jo tinc clar que quan traga el meu pròxim disc, per a adults, faré alguns matinals també per a famílies, perquè em sembla alguna cosa al·lucinant, de debò. Recomane a tots els grups que aprofiten, perquè a més si toques en una sala a la nit pots aprofitar l’endemà per a fer un matinal al migdia per a aqueix tipus de públic que té fills. A mi és que tot el que siga compartir coses amb fills em sembla espectacular.
>I de pas vas reclutant nous seguidors…
Cal anar sembrant –riu-.
>M’has parlat d’un pròxim disc… Què estàs preparant?
En realitat jo seguisc component. Componc per necessitat, en comptes d’anar al psiquiatre, que també hauria d’anar –riu-, faig cançons i vaig temperant a la bèstia. Des de fa temps que tenia pendent un disc en solitari, gravat tot per mi… Sona molt a fusta, a piano, guitarres acústiques i òbviament sona a La Sonrisa de Jullia, perquè jo componia aleshores, però és menys elèctric i menys pop i probablement siga més íntim i més personal.
>Un altre pas més…
Aquest projecte resumeix els meus anys d’adaptació a la vida de pare en certa manera. Jo vaig ser pare fa cinc anys i ha sigut un procés costós per a mi, i meravellós també al mateix temps. Però, clar, jo venia d’una vida molt llibertina d’horaris i a nivell emocional, i tenir fills és una aventura espectacular. Integrar tot açò de La Sonrisa de Jullia, en la meua vida, pèrdues que he tingut, i arribades meravelloses també, tot açò es resumeix en aquest disc que es diu Oceáno Caos, que estic acabant de gravar, que tinc la sort de mesclar-ho a Nova York i que està quedant increïble… A mi m’encanta. No tinc cap pressa i la rebuda que estic tenint és espectacular, estic molt il·lusionat però tranquil, sense ansietat.
>Alguna cosa calmat i treballat…
Sí. Vull que siga un projecte petitó i que vaja creixent com haja de créixer, no tinc grans aspiracions. Part de fer les coses amb cura, fer-les bé i boniques, amb afecte i transmetre-ho així. Que és també el que hem fet amb la Billy Boom Band, i així ho vull fer, hem après molt i em sembla un camí meravellós per a fer amb la meua xica, en el qual hem après moltíssim, ja que nosaltres ens gestionem tot.
>La propietària del somriure…
La propietària –riu-. Així també volem fer aquest disc, que quan un fa les coses ben i un mateix, encara que coste molt temps i treball, li estàs imprimint aqueix segell súper personal que no havia pogut imprimir en els meus discos anteriors, i que a partir de la Billy Boom Band estic començant a fer.
Pingback: Espai Menut | Formigues Festival se pone a 5.000 en su cuarta edición
Pingback: Espai Menut | Guía del V Formigues Festival